agafada per pèls en una roca,
i encara aparentant que no té vida,
seca, pelada, i avorrida...
vigila amb paciència asserenada
com l'aigua li llisca a peu de soca.
Del somriure del riu a les rialles
que fa saltant l'aigua entre les pedres,
del cel blau i lluent a la nit fosca,
en una vànova de colors plena d'estrelles.
La soca seca aixeca amunt les branques
per esgarrapar a la vida una altra estona
per seguir sentint el riu com l'acarona
per seguir sent niu, refugi de les fades.
De cop el cel apaga el llum,
s'amaga el Sol darrere d'una massa de vapor
gelada i negra
envolta la muntanya un llampec, un tro sonor,
s'apropa la tempesta
germana de la qual li va ferir el seu tronc
fent-la passar, per un desig diví
d'esplendorosa planta, verda i viva
a la dolorosa condició de soca seca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario